El lombard e la propaganda linguofòbica

Quand que se g'ha de far propaganda, envers a qualsevœl còsa, l'è sempre una bona còsa saver endovè que se pœl andar a parar, perquè se l'è vera que la propaganda la se basa en su balle e matade, l'è anca vera que end la generacion de l'ínternet informar-s en su la realtà l'è diventad fàcil fess.

En quell cas quí són dré a parlar de la propaganda anti-lingüista (o melh "glotòfoba", del grec γλῶττα ‘glotto’, lengua, e φόβος ‘phobos’, paura, leteralment "paura de li lengüe [en quell cas quí minoritàrie]"), oramai basada sempre e nomà en sui sòlits lœg comun e fals stòric. En quell artícol quí provaró a demostrar que tuts quely punts en sui qualy el sentiment anti-lingüista el gira i è en realtà fràgily come un castell de sabla.

"La lengua lombarda l'existeix mia perquè no l'è reconoscida del stait italian"

Que una lengua, çoè un patrimòni cultural, la g'hàbii de vésser reconoscida d'una entità política per vésser considerada "existenta" l'è una matada sença gne co gne pè. Entrà l'aultre i confin lingüístic e i confin polític i è mai coherents de vun cond l'aultre e de fait l'italian l'è mia parlad nomà en Itàlia, ma anca en Suíssera e end un qualc país fœra de l'Euròpa, come l'Argentina. De lengüe "regionaly" italiane a livell del lombard, ma oficialy fœra del stait italian, pœ, ghe n'è tante: per exempli el vènet, reconoscid en tants país del Brasil (cond el nom de Talian), e el lígur, reconoscid end el Principad de Mònec. L'istess lombard el god d'una certa tutela end el Canton Texin Suísser, anca se l'è mia realment reconoscid de la Suíssera. E sença tirar en ball i cas fœra de l'Europa, sedenò finéixom plu.

"Però no la g'ha un stàndard ortogràfic e donca se pœl mia dir que l'existeix debon"

Me plaxeress veder la toa fàcia adess que te digui que la lengua ladina l'è reconoscida del stait italian anca se la g'ha mia un stàndard ortogràfic. E me plaxeress veder come te reagirèsset quand que te digui que end el mond gh'è tante lengüe sença un vera e pròpi stàndard o adiritura cond plu d'un. El norvegés per exempli ghe n'ha du. L'idea de lengua existenta nomà perquè la g'ha un stàndard l'è una ròba fin trop sempla, que la analiza mia sota la justa lux tuts i cas presents end el mond. I stàndards, pœ, i se crea, come i se modífica... negot l'è stàtic. Varda la recenta revolucion de la lengua francesa, que l'ha cambiad end el sò stàndard, plu de 2000 parole, tirand via el circumfless. Una lengua l'existeix quand que l'è parlada. E en quell àmbit quí al Lombard ghe va (an'mò) de luss, cond i sò quasi 4 million de parlants. L'è de plu del basc parlad en Spagna, que 'l cunta 700 milla parlants, e que l'è oficial!

"Come fet a parlar de «lengua lombarda» se la càmbia de país a país? L'è mia una lengua única!"

Argomentacion vàlida, en teoria. Pecad que al mond nissuna lengua l'è precisa en tut el sò territòri lingüístic, perquè l'è un process natural, quell de modificar-s e de adeguar-s, tant ai costum de la gent, quant a li lengüe arent. A segonda del sò desvilup geogràfic e/o del sò reconosciment (e donca controll), ogni lengua la càmbia. Varda l'inglés, que end el sol Regn Unid el g'ha tants dialets fess: gh'è prima de tut quell chamad "Queen's English" (saress a dir "Inglés de la Regina"), que l'è el stàndard formalment reconoscid per el Regn Unid, ma que l'è parlad encœ de poquíssime persone, pœ gh'è i dialets del sud, quely de la Scòcia, quely irlandés. Fœra dell'United Kingdom trovom la macrovarietà americana, quella australiana, quella del Kenya, quella de Singapore. E a volte queste diference i è incí tante que el pœl capitar de capir-s mia. L'è rar, ma el pœl succéder. Ma se vardom a casa nòsta, vederom que anca l'italian l'è fess fragmentad end el territòri: trovom l'italian del nòrd, quell central, quell del sud e quell stàndard, come mínim. La parlada del nòrd l'è usa a doperar vocaly verte (a diferença de region come la Púlia que enveci li g'ha nomà vocaly serrade) e la fa grand us del temp verbal que en italian l'è chamad "passato prossimo", anca enveci del "passato remoto", que al contrari l'è plu doperad al sud. La parlada del centre la chapa dentre anca el toscan, famós per el sò manjar li C dure (que li diventa una H aspirada) e el doperar forme pronominaly come noi si va enveci de noi andiamo (analogament al noaultre en va del lombard setentrional e al noaultre andom del lombard stàndard). La parlada del sud, come anca quella del centre, l'è abitüada a transformar li consonants africade en fricative, çoè el trasforma la C de ciao end una SCI de sciarpa (analogament al lombard occidental paragonad al lombard dei Grison o del Trentin) e la G de gesto end una G francese come en mirage (analogament a la parlada de Sondri o de l'ault bergamasc paragonade al lombard sud-occidental). End i territori come la Sicília gh'è un grand us de la geminacion, èco perquè paròle italiane come camicia li sona come cammiscia.

"Eh va be', ma la fonética l'è una roba, el lèssic l'è un aultra! L'italian l'è compat, el lombard no!"

L'è mia vera. L'italian el g'ha tantíssime parole regionaly, que però i è mia considerade stàndard e donca senterom mai end la television o a la ràdio. Gh'è pœ un grand númer de sinònim que i se desvilupa a caràter local, come anguria e cocomero, tanto e assai, ora e mo, calorifero e termosifone, gas e fornello, poggiolo e balcone, mortadella e bologna, salamella e salamina, catenaccio e chiavistello... e poderess continuar. Queste diference i è nomà una riquessa lingüística, i è un vocabolari ampli de sinònim. E en quell sens quí tant l'italian quant el lombard i è súper fortunads. Ma l'è una cosa típica de li lengüe. Pensa a l'inglés: en Inguilterra li scarpe per córrer li se chama trousers, en Amèrica snickers, la metropolitana d'una banda l'è underground e de l'aultra l'è subway, li patate dei saquely d'una banda i è crisps, de l'aultra i è chips, el taxi l'è taxi d'una banda e cup de l'aultra... e poderess continuar con garden e yard (jardin), pavement and sidewalk (marchapè), jam e jelly (marmelada). Ma anca en spagnœl el succed incí: pensa que end i territòri hispanòfony, li colombine (pop corn) li se chama palomitas en Spagna (insema a aultre nòm), pochoclo en Argentina (insema a aultre nòm), poporocho en Belixe, crispetas en Colómbia, rositas a Cuba, poporopos en Guatemala, canchita en Perú... e guarda que l'è una semplificacion. Ensoma, li diference localy entrà i vari dialets lombard li se pœl gnanca considerar, perquè l'è un fenòmen fess comun. E pœ jonta'g insema que el lombard l'è mai stad "regolad" e donca, magari, cond un stàndard el g'haveress desvilupad meno diference interne.

"Sí, va ben, ma crear un stàndard adess l'è inútil e el ruïna i dialets localy!"

Guarda, l'è una paura sença sens. L'italian el g'ha un stàndard de tantíssim temp epura quely del nòrd i seguta a lèger "perquè" enveci de "perqué", quely del sud i seguta a dir li consonants dople e el fait de sentir a la TV dir "termosifone" el m'ha mai portad a preferir-l a "calorifero". Un pò de omogeneizacion l'è sempre prevedible, clarament, ma è-la propi insí sbalhada? La lengua la g'ha de desvilupar-s entorn a li persone, ma l'è anca justa dar-g un orden, perquè l'è impensable que el mé padre e soa sorella, que i è crescids e vivids insema per any, i parli do varietà anca belle diferente del lombard. L'è una matada que l'è justa la vegni un pò controllada. Pœ tén a ment que la lengua catalana la g'ha un bell stàndard, ma quest el crea mia disasi entrà i vari parlants. E questa l'è la rexon del perquè se g'ha de far un stàndard que 'l sagui anca coherent cond la lengua istessa. Epura, i malhorquin i scriv "lengua" e i lej "lengo", pensa un po'.

"Però, perquè te g'het de obligar-m a parlar lombard?!"

Nissun l'òbliga nissun. El fait que a Bolzan la sagui reconoscida la lengua tudesca el càmbia mia que a ti i te imponeix mia de parlar-la. Te pœdet andar là a víver e parlar sempre en italian. Se chama bilingüism aposta, perquè ognivun l'è líber de parlar vuna o l'aultra lengua sença problemy, o tute e do, se 'l vœl.

"Però se ti te g'het el dreit de parlar lombard cond mi, mi són tegnid a saver-l per capir-t!"

Certament, ma l'idea que a ti el te vegni "imponid" l'è una cagada fœra de co. A part que mi te parlaró mai en lombard se só que ti te'l capéixet mia. D'acòrdi, magari mi són educad e aultre persone no, ma credi que l'imprènder una lengua en manera passiva el sagui fàcil e anca automàtic. Vén miga a dir-m que se te vet a víver a Nàpoly, endovè que tuts i parla napolitan cond i aultre, ti a força de sentir-l te l'impàret mia. No ghe credi! A força de sentir-l te l'impàret assé per poder-l capir. E del moment que te'l capéixet ma te'l pàrlet mia, nissun el te prohibeix de parlar en italian cond vun que 'l parla lombard (o napolitan) cond ti. Se chama comunicacion bilingüe (comprension e comunicacion en do lengüe diferente).

"L'è pur sempre una imposicion del lombard!"

Se volom veder-la insí, sí. Ma en quell context quí, al·hora, anca la lengua italiana l'è una imposicion. El fait que mi pòdi mia parlar lombard l'è per soa natura una imposicion. Quí se trata de trovar un compromiss entrà queste do realtà: ti que te vœt mia parlar lombard (afari tò) e mi que 'l volh parlar.

"Va ben, però som en Itàlia. L'è normal parlar italian!"

Ma varda, nomà perquè adess el se chama "italian"? Prœva a chamar-l cond el sò nòm vera, toscan, e a tornar a dir la frase de prima... "Som en Itàlia, l'è normal parlar toscan!". La g'ha un pò meno sens, neh? E pœ, scusa, ma al·hora mi te pòdi dir "Som en Lombardia, l'è normal parlar lombard!". No, seriament, varda que nissun país al mond el g'ha nomà una lengua end el sò territòri. Gnanca i paisin picinin come Andorra o el Liechtenstein. L'idea de lengua comuna l'è una matada de nacionalisty de quatre solds, convints que la lengua única la jonti insema a força li persone. Eh, me desplax, ma el mond el fonciona mia insí. Ah, entrà l'aultre gh'è una mucla de país end el mond que i è naturalment bilingüe o plurilingüe. Un exempli l'è el Canadà, que el g'ha, al de là de li picinine lengüe autòctone, un pò de staits endovè que se parla inglés e un pò endovè que se parla francés. La Suíssera pœ, l'è divisa en tri tòc: el tòc tudesc, el francés e l'italian, plu el romanch que l'è engualment reconoscid come lengua.

"Ma se l'Itàlia l'è insí de tants any, perquè complicar li cose cond el lombard!?"

Ben, que vision stúpida. El saress come dir "Ma se la güerra en Síria la gh'è de tants any, perquè complicar li cose cercand de portar la pax!?". L'è una matada. Li injustície li diventa mia juste cond el passar del temp. E encœ que som an'mò a temp a salvar el lombard, g'hom tuts de star insema e combàter per far-l mia mœrer.

"Sí, ma el lombard l'è inútil! Tuts i lombardòfony i parla anca italian!"

Mh, l'è mia vera. Per fortuna o per desgràcia (cerneix ti) gh'è an'mò gent que la parla mia italian o la le parla mal fess. E pœ regorda que conóscer el lombard el vœl dir poder comunicar mia nomà cond i lombards, ma anca cond tuts quely que i parla una lengua arent al lombard. Ho podid testar mi, cond i mé œch, el faid que se pœl comunicar, per exempli, entrà lombards e catalan. Quest el vœl dir que se mi parli nomà la lengua lombarda, en teoria poderessi andar en gir per Barcelona e far-m capir melh d'un italian. Pœ clar, i è do lengüe diferente e li g'ha tante diference... ma t'asseguri que i è assé intercomprensíbely.

"Bah, l'è un process sença sens. L'è normal que una lengua la mœri, se l'è miga útil al mond!"

Questa l'è una vision stúpida e vergognosa. Per soa natura, li lengue li mœr mia, ma li se transforma. Se una lengua la mœr l'è perquè l'è stada leteralment sofegada d'un'aultra... e quest l'è mia natural. La lengua italiana l'è dré a cambiar tantíssim end i últim any. El fait que l'ingés el sagui insí omnipresent en tut quell que fom el condiciona tant el nòst idioma, ma le'l condiciona, le'l còpa mia. Finaquè noaultre "inglesizarom" l'italian el pœl andar anca ben, anca se'n són miga d'acòrdi, ma quand que la gent la desmeterà de parlar italian "perquè tant tuts i parla anca inglés", al·hora lí la roba la diventarà greva. L'italian, come tute li lengüe del mond, anca el lombard, l'è una valís de cultura e de stòria. Spacar su milla any de stòria per apatia lingüística l'è vergognós. El saress just segutar a parlar italian, pur anca cond l'inglés sempre plu present. El se chama bilingüism consegutiv, çoè que vuna l'è la lengua madre e l'aultra una lengua que te stúdiet però fin de picinin.

"Ma el saress mia melh far a quell punt quí el bilingüism italian-inglés?"

Una domanda: ma l'inglés è-la la lengua autòctona de la Lombardia o de l'Itàlia en general? Quante persone italiane encœ li se pœl definir realment bilingüe italian-inglés? Praticament nissun. L'è just insegnar l'inglés, ma mia considerar-l l'aultra part de quell que l'è el bilingüism itàlic, çoè el bilingüism italian-lengua regional que, anca se no l'è protegid del stait italian, l'existeix jamò en Itàlia. L'è un bilingüism passiv, clarament, end el sens que noaultre imparom a capir perfetament el nòst «dialet», ma mia a parlar-l... però l'è pur sempre una forma de bilingüism. E questa l'è un'aultra rexon per la qual l'è stúpid crear a tavolin un bilingüism cond l'inglés quand pœ el real bilingüism que ja el gh'è quí de noaultre el vén meno. L'è melh valorizar vergot que 'l gh'è ja, plutost que inventar-se'n vun de zero.

"En Itàlia g'hom mia bisògn del bilingüism cond i «dialets»!"

E enveci sí. La capacità cerebral dei sogets bilingüe l'è innegabelment superior a quella dei monolingüe. Quest el vœl dir que crèscer fin de picinin end el bilingüism natural, que 'l se desvilupa a la TV, a la ràdio, ma anca e soratut a scœla, el ne fa diventar plu intelligents e plu verts a li diference, donca meno rassisty e meno bigots. Jonta'g pœ que el bilingüism el te aida tant fess end l'imprendiment de aultre lengüe, come per exempli l'inglés. El schetolin que el va a scœla e el stúdia naturalment l'italian e el lombard, entant que le'l sent a la TV o le'l lej end i jornaly o end i cartely per li strade, el riverà a 6 any cond una capacità mental perfeta per studiar pœ melh l'inglés end el cors dei any scolàstic. Desmèntiga pœ mia la profonda revitalizacion colturala de la nòsta terra e el guadegn que pœ g'haverèssom a livell turístic. L'è de fait clar per i lingüisty que li lengüe "localy" li g'ha un fortíssim sens de «esoterism» que 'l chapa l'atencion dei forester. L'existença de la lengua catalana a Barcelona l'è, anca se en misura picinina, un incentiv al turism barcelonin (e catalan en general). E pœ lor i g'ha una gròssa leteradura en catalan, que la vend tant en tut el mond.

Ensoma, tuts i lœg comun del dialetòfob i è facilment negàbely gràcie a un pit de conoscença de l'àmbit. Permèter que queste cose li seguti a andar enanç l'è una vergogna, l'è un aultre argoment sul qual l'Itàlia la resta sempre endré respet al rest d'Euròpa e del mond.
Adess saviv còsa respónder al pròssim mat que 'l ve dixerà li sòlite quatre merdade en su l'inutilità del lombard.