Un país, una lengua... l'idea fascista qe la mœr miga

El saress bell víver end un país endo'qe tût i la pensa end l'istessa manera, endo'qe tût i g'ha l'istessa base coltural e endo'qe tût i parla e i viv end l'istessa lengua, nò?! Proviv a pensar-g: tute le persone entorn a ti qe le pensa exatament come ti, qe le parla la tòa lengua, qe le manja i istêss pĭât qe te mànget ti, qe le g'ha l'istessa religion qe te g'het ti. Qe bell, un país pĭén de robotîn tût precîs entrà de lôr, nò?

Eh... enveci nò! Questa còsa la g'ha un nòm e quell nòm qí l'è fascism. Perqè l'idea qe le persone le g'hàbii de ésser tute precise l'è spaventosa e l'è stada per dexennî el pilastre principal de l'ideal fascista.

Benito Mussolini, quand qe 'l g'ha cominçad a sparnegar queî qe i saress diventâd pœ i pônț principaî del sò ventenni, el g'ha dad importança extrema al faț de far diventar tuta l'Itàlia precisa. Mussolini el g'hiva l'ideal patriòtic de "una pàtria, una lengua, un pòpol" e l'era cĭar fin de súbit qe per lu le diference colturaî li era negative e le fava mal al "tricolor". Ma è-la justa considerar "bona" questa vision mussoliniana? Fin a que ponț podom dar pĭussé importança a "la pàtria" qe a le persone? E se són dré a parlar de quella ròba qí l'è perqè són stuf de trovar-m tût i dí a hir-g a qe far cond persone qe le me dis "Ah, som en Itàlia e g'hom de parlar italian!".

Ma perqè? Per quala reson se pœd accetar qe al sud i se mangi i babà e al nòrd la caçœla, ma se pœd miga accetar qe en Sicília se parli sicialian e en Lombardia lombard? Perqè se g'ha sempre de tratar la lengua come una ròba segondària? Anci... la lengua l'è la prima e pĭussé íntima forma de expression de l'ànima de una persona. La vén an'mò prima del manjar, de la religion, de la política. E l'è bàrbar pensar qe una persona la g'hàbii de parlar la tòa istessa lengua, a priori, sença considerar qe forsi l'è miga la sòa, l'è miga quella que lé la dopera per pensar, per víver.

Gh'è nessuna scusa per accetar qe l'unità nacional, quella de impronta fascista, quella demolidora de la coltura de la nacion istessa, la saghi pĭussé important de la dignità e de la libertà del sò pòpol e de la sòa terra. L'è un sqifi. E ògne vòlta qe vergun el me dis qe en Itàlia la saress justa qe tût i parli apena italian, me vén sú un nervós end el cœr qe me pĭaseress hir-g un scĭòp.