15 giu 2018

Vocai torbade, l'ombria de li lengue galloitàliche

Cuand che se parla de li lengue del nòrd Itàlia, çoè de li lengue italiane parlade ind el nòrd Itàlia, al de sora de la línia Massa-Senigàllia, se sent de spess dir, soratut del pont de vista italian, che queste lengue li g'à la particolarità de vê-g le inçí dide "vocai torbade" çoè, solitament, la [ø] e la [y] (praticament li françese "EU" e "U" e le tudesche "Ö" e "Ü"). Ma è-la pròpi vêra che queste lengue li g'à, tute, quei dô son chí? E soratut, è-li apena queste li "vocai torbade" típiche de quelle parlade chí? Vedom de trovà insema la rispòsta a queste domandine tant coriose.

 Prima de tut gh'è de pàrter del prinçipi e gh'è de de fà una separazzion, una vòlta per tute, dei grôp linguístic principai de l'Itàlia romanza occidental. Perchè ind l'Itàlia del nòrd g'om el grôp galloitàlic, el grôp retoromanz e la lengua vèneta. L'è miga tut insema.
 El contínov o grôp galloitàlic l'è internazzionalment recognossud come grôp (o cluster, per doperà un termen tènnic inglés) che 'l fa part de la fameja galloromanza, a sòa vòlta grôp principal, ma miga l'únic, de li lengue romanze occidentai. Gh'è de dí-l, per amor de crònaca, che un cuai linguista e studiós ind el mond i è d'acòrdi a considerà tute li parlade galloitàliche come varietà de quella che sientificament la se poderess considerà come lengua única. Çononostant, per reson stòriche, polítiche e sociai, a la fin de li finide el grôp galloitàlic l'è oficialment dividud in 5 lengue, legade pu o mèn ai confîn de li region stòriche del territòri. Segond l'UNESCO e SIL International, li dò principai entità per importanza ind l'àmbit coltural (e linguístic) del mond, in quell grôp chí podom trovà li lengue: Piemontés (~700K parlantj), Lígur o Zenés (~350K parlantj), Lombard (~3.5M parlantj), Emilian (~2M parlantj) e Romagneul (~1M parlantj).
 Pœu g'om el contínov o grôp retoromanz, che l'è quell che forsi el se destaca pussè, come morfologia, de li altre lengue d'Itàlia perchè el conserva el plural sigmàtic (derivad de l'acusativ pur). Anca quest grôp l'è galloromanz. In quell continuum chí trovom 3 lengue, de li cuai apena 2 parlade in territòri italian: Ladin (~41K parlantj), Forlan o Frïulan (~1M parlantj) e Romancj (~41.5K parlantj), quest últim parlad ind el Canton Grison svízzer.
 E per finir g'hom un "bus" de terra intra galloitàlic e retoromanz, indo'che se parla una lengua romanza occidental che però la fa miga part del grôp galloromanz. Poderèssem dà-g un nòm, ma in realtà gh'è dénter domà una lengua e per quell el "contínov" el cjapa el nòm de la lengua istessa: el Vènet (~6.2M parlantj).

 Adess che g'om un'idea pussè cjara de la situazzion linguística del nòrd Itàlia, vardom de fa cjarezza in sul concet de "vocal torbada". Còsa è-la?
 Per cità un dizzionari autorèvol, el Treccani, «in fonètica, la vocal torbada (o mista o central) l'è un fonema vocàlic che 'l presenta combinadj caràter típic de pussè vocai». In paròlle pòvere, una vocal torbada l'è quella vocal che la par un mescjolòt de pussè vocai. Per fà un esempi, cjapom la [y] (la U lombarda e françesa), che per fà-la se g'à de dí la [i], ma cond la boca come per dí la [u]. Se poderess dí che, a livell general, la torbada l'è quella vocal che la se forma gràzzie a una modífica de un'altra vocal o in general de l'union de pussè vocai. Ma stê quetj, perchè per fà capí quell concet chí vardom el tudesc stàndard che de vocai torbade el ghe n'à 3: [æ], [ø] e [y]. Queste vocai li'è derivade de la modífica de [a], [o] e [u] e li'è scrivude in forma moderna come Ä, Ö e Ü, ma storicament anca AE, OE e UE.
 En termenj pràtic, el concet de vocal torbada l'è miga sèmper l'istess e el càmbia a segonda de quell che l'è el sistema vocàlic de referiment. Per esempi, quella che in italian l'è miga considerada una vocal torbada, la [ɛ] (çoè la E de bella), in lengua coreana si che la se poderess considerà-la, perchè la deriva de l'«union» de una [e] cond una [a]. De chí se peul capí facilment come in realtà el concet de vocal torbada l'è miga ligad a un son specífic, ma el vària a segonda de la lengua.

 Èco. Dòpo questa spiegazzion podom miga miga sotalinià che incœu el concet de vocal torbada in Itàlia l'è ligad apena a quelle vocai che li'è miga típiche del sistema fonètic itàlic. E in quell cas chí li vocai torbade, inçí come li'è considerade normalment, li'è típiche principalment del grôp galloitàlic, ma miga domà, e soratut miga de tut el nòrd Itàlia. Gne el vènet, gne el ladin e gne el forlan i ghe li'à. E in pu, se g'à de dí-l, in realtà li vocai torbade li fa miga part gnanca del romagneul e de bona part de l'emilian. Li'è donca típiche apena del lombard, del piemontés e del zenés. L'emilian el ghe li'à, ma apena ind i dialetj de li provinçe occidentai.

 Ma se mi ve disi che li vocai torbade del galloitàlic li'è miga apena 2, ma li'è pussè? Çercom de spiegà-li lengua per lengua.
 El piemontés el g'à sia la [ø] sia la [y]. La tradizzion scrivuda del piemontés la li scriv come EU e U, esatament come el françés. In piemontés g'om el feu [fø] (çoè feug) e la lun-a [ˈlyŋa] (çoè luna). In piemontés se poderess, teoricament, considerà torbade anca altre dò lètere: quella che tradizzionalment l'è scrivuda come Ë (valadí el son néuter de la schwa [ə]) e quella che in realtà l'è scrivuda come A ma che la se prononça come [ɒ], una spècie de "AO". Donca g'om anca la sënner [ˈsəŋɛɾ] (çoè çéner) e el cavall [kaˈvɒl], che però se peul prononçà anca [kaˈval] (forma in realtà pussè típica).
 El zenés, inveci, el consídera 3 li sòe vocai torbade: g'om la [ø], la [y] e anca la [æ]. La tradizzion scrivuda del lígur la li scriv come EU, U e Æ. In lígur g'om el feugo [ˈføɡu] (çoè feug), la lunn-a [ˈlyŋa] (çoè luna) e la çittæ [siˈt(ː)æ] (çoè cità). A quelle tre lètere chí, anca chí se peul zontà-g la "A scura", çoè [ɒ], che come in piemontés la se treuva per esempi ind i participi passadj: portad [puɾˈtɒː(w)] (in Grafîa Ofiçiâ portòu).
 El lombard l'è pussè fàcil perchè generalment el g'à apena [ø] e [y]. La tradizzion scrivuda lombarda l'è dividuda in dô: el milanés el ie scriv OEU e U, mentre el lombard oriental el ie scriv a la tudesca, Ö e Ü. Inçí g'om el foeug o föc [føk] (çoè feug) e la luna o lüna [ˈlyna]. In lombard el son [ɒ] el gh'è miga, però se peul trovà in gir per la region ísole linguístiche indo'che la A scura la gh'è, che la correspond a [ɑ].
 L'emilian el tend a manjà-s li [y] e a tègner li [ø]. Tradizzionalment, gh'è miga una forma de scritura comuna, anca per la variazzion fonètica, però generalment l'è comun l'us de la grafia "a la tudesca" per quei dialetj che i ghe li'à. In emilian g'om el fög [føːɡ] (çoè feug) e lûna [ˈluːna, ˈløːŋa] (çoè luna).
 E per finí, gh'è una vocal torbada típica de tut el contínov (anca emilian), che la se presenta come variazzion de A in posizzion final tònica. L'è un son compagn de [ɒ], ma lezerment diferent: de li vòlte l'è [ɑ], altre vòlte l'è [ʌ], altre an'mò l'è [ɔ]. Inçí in realtà luna se prononça [ˈlynɑ], [ˈlynɔ] ecc... ind el lombard oriental l'è scrivud normalment Å.

 Inçí, donca, podom dí che in tut el contínov galloitàlic li vocai torbade li'è piu o mèn queste:
— "ä" [æ], variazzion de A, scrivuda A in LoNOZ.
— "ö" [ø] o [œ], variazzion de O, scrivida EU o ŒU in LoNOZ.
— "ü" [y], variazzion de l'italiana U, scrivuda U in LoNOZ.
— "ao" [ɒ], variazzion de A, scrivuda A in LoNOZ.
— "ë" [ə], variazzion de E, scrivida E in LoNOZ.
— "å" [ɑ] o [ɒ] o [ʌ] o [ɔ], variazzion de A, scrivuda A in LoNOZ.
Anca se li forma lètera a sè apena li [ø], [y] e [ə] (in piemontés), [ø], [y] e [æ] (in lígur), [ø] e [y] (in lombard).

Nessun commento:

Posta un commento