15 giu 2018

Vocaî torbade, l'ombria de le lengue galloitàliqe

Quand qe se parla de le lengue del nòrd Itàlia, çoè de le lengue italiane parlade end el nòrd Itàlia, al de sora de la línia Massa-Senigàllia, se sent de spess dir, soratut del ponț de vista italian, qe queste lengue le g'ha la particolarità de haveir-g le incí dide "vocaî torbade" çoè, solitament, la [ø] e la [y] (praticament le francese "EU" e "U" e le todesqe "Ö" e "Ü"). Ma è-la pròpi veira qe queste lengue le g'ha, tute, queî du sôn qí? E soratut, è-le apena queste le "vocaî torbade" típiqe de quelle parlade qí? Vedom de trovar ensema la respòsta a queste domandine tant coriose.

 Prima de tut gh'è de pàrter del principi e gh'è de de far una separaçion, una vòlta per tute, dei grôp linguístîc principaî de l'Itàlia romanza occidentala. Perqè end l'Itàlia del nòrd g'hom el grop galloitàlic, el grop retoromanz e la lengua vèneta. L'è miga tut ensema.
 El contínum o grop galloitàlic l'è internaçionalment reconoscid come grop (o cluster, per doperar un termen tècnic inglés) qe 'l fa part de la famiglia galloromanza, a sò vòlta grop principal, ma miga l'únic, de le lengue romanze occidentaî. Gh'è de dir-l, per amor de crònaca, qe un quai linguistî e studiôs end el mond i è d'acòrdi a considerar tute le parlade galloitàliqe come varietà de quella qe scientificament la se poderess considerar come lengua única. Çononostant, per rexôn stòriqe, polítiqe e sociaî, a la fin de le finide el grop galloitàlic l'è oficialment dividid en 5 lengue, legade (piu o menn) ai confîn de le regiôn stòriqe del territòri. Segond l'UNESCO e SIL International, le dò principaî entità per importança end l'àmbit coltural (e linguístic) del mond, en quell grop qí podom trovar le lengue: Piemonteis (~700K parlânt), Lígur o Geneis (~350K parlânt), Lombard (~3.5M parlânt), Emilian (~2M parânt) e Romagnœl (~1M parlânt).
 Pœ g'hom el contínum o grop retoromanz, qe l'è quell qe forsi el se destaca piussé, come morfologia, de le altre lengue d'Itàlia perqè el conserva el plural sigmàtic (derivad de l'acusativ pur). Anca quest grop l'è galloromanz. En quell contínum qí trovom 3 lengue, de le quaî apena 2 parlade en territòri italian: Ladin (~41K parlânt), Forlan o Frïulan (~1M parlânt) e Romanch (~41.5K parlânt), quest últim parlad end el Canton Grixôn svísser.
 E per finir g'hom un "bux" de terra entrà galloitàlic e retoromanz, endovè qe se parla una lengua romanza occidentala qe però la fa miga part del grop galloromanz. Poderèssem dar-g un nòm, ma en realtà gh'è dentre apena una lengua e per quell el "contínum" el ciapa el nòm de la lengua istessa: el Vènet (~6.2M parlânt).

 Adess qe g'hom una idea piussé ciara de la situaçion linguística del nòrd Itàlia, vardom de fa ciareça en sul concet de "vocal torbada". Còsa è-la?
 Per citar un diçionari autorévol, el Treccani, «en fonètica, la vocal torbada (o mixta o central) l'è un fonema vocàlic qe 'l presenta combinâd caràtêr típîc de piussé vocaî». En paròle pòvre, una vocal torbada l'è quella vocal qe la par un mescholòt de piussé vocaî. Per far un exempi, ciapom la [y], qe per far-la se g'ha de dir la [i], ma cond la boca come per dir la [u]. Se poderess dir qe, a livell general, la torbada l'è quella vocal qe la se forma gràçie a una modifica de un'altra vocal o en general de l'union de piussé vocaî. Ma stiv quêt, perqè per far capir quell concet qí vardom el todesc stàndard qe de vocaî torbade el ghe n'ha 3: [æ], [ø] e [y]. Queste vocaî li è derivade de la modífica de [a], [o] e [u] e li è scrivide en forma moderna come Ä, Ö e Ü, ma storicament anca AE, OE e UE.
 En termên pràtîc, el concet de vocal torbada l'è miga sempre l'istess e el càmbia a segonda de quell qe l'è el sistema vocàlic de referiment. Per exempi, quella qe en italian l'è miga considerada una vocal torbada, la [ɛ] (çoè la E de bella), en lengua coreana si qe la se poderess considerar torbada, perqè la deriva de l'«union» de una [e] cond una [a]. De qí se pœl capir facilment come en realtà el concet de vocal torbada l'è miga ligad a un son specífic, ma el vària a segonda de la lengua.

 Èco. Dòpo questa spiegaçion podom miga sotaliniar miga qe encœ el concet de vocal torbada en Itàlia l'è ligad apena a quelle vocaî qe i è miga típiqe del sistema fonètic itàlic. E en quell cas qí le vocaî torbade, incí come li è considerade normalment, li è típiqe apena del grop galloitàlic, miga de tut el nòrd Itàlia. Gne el vènet, gne el ladin e gne el forlan i ghe ie ha. E en piu, se g'ha de dir-l, en realtà le vocaî torbade le fa miga part gnanca del romagnœl e de bona part de l'emilian. Li è donca típiqe apena del lombard, del piemonteis e del geneis. L'emilian el ghe ie ha, ma apena end i dialêt de le provinçe occidentaî.

 Ma se mi ve dixi qe le vocaî torbade del galloitàlic li è miga apena 2, ma li è de piu? Cercom de spiegar-le lengua per lengua.
 El piemonteis el g'ha sia la [ø] sia la [y]. La tradiçion scrivida del piemonteis la ie scriv come EU e U, exatament come el francés. En piemonteis g'hom el feu [fø] (çoè fœg, en LoReS scrivid fœg) e la lun-a [ˈlyŋa] (çoè luna, en LoReS scrivid luna). En piemonteis se poderess, teoricament, considerar torbade anca altre dò létere: quella qe tradiçionalment l'è scrivida come Ë (valadir el son neutre de la schwa [ə]) e quella qe en realtà l'è scrivida come A ma qe la se prononça come [ɒ], una spècie de "AO". Donca g'hom anca la sënner [ˈsəŋɛɾ] (çoè cenre) e el cavall [kaˈvɒl], qe però se pœl prononçar anca [kaˈval] (forma en realtà piussé típica).
 El geneis, enveci, el consídera 3 le sòe vocaî torbade: g'hom la [ø], la [y] e anca la [æ]. La tradiçion scrivida del lígur la ie scriv come EU, U e Æ. En lígur g'hom el feugo [ˈføɡu] (çoè fœg, en LoReS scrivid fœgo), la lunn-a [ˈlyŋa] (çoè luna, en LoReS scrivid luna) e la çittæ [siˈt(ː)æ] (çoè cità, en LoReS scrivid cità). A quelle tre létere qí, anca qí se pœl jontar la "A scura", çoè [ɒ], qe come en piemonteis la se trœva per exempi end i participi passâd: portad [puɾˈtɒː(w)].
 El lombard l'è piussé fàcil perqè generalment el g'ha apena [ø] e [y]. La tradiçion scrivida lombarda l'è dividida en du: el milanés el ie scriv OEU e U, mentre qe el lombard oriental el ie scriv a la todesca, Ö e Ü. Incí g'hom el foeug o föc [føk] (çoè fœg) e la luna o lüna [ˈlyna]. En lombard el son [ɒ] el gh'è miga, però se pœl trovar en gir per la region ísole linguístiqe endo'qe la A scura la gh'è.
 L'emilian el tend a manjar-s le [y] e a tègner le [ø]. Tradiçionalment gh'è miga una forma de scrițura comuna, anca per la variaçion fonètica, però generalment l'è comun l'us de la grafia "a la todesca" per queî dialêt qe i ghe ie ha. En emilian g'hom el fög [føːɡ] (çoè fœg, en LoReS scrivid fœg) e lûna [ˈluːna, ˈløːŋa] (çoè luna, en LoReS luna).
 E per finir, gh'è una vocal torbada típica de tut el contínum (anca emilian), qe la se presenta come variaçion de A en posiçion final tònica. L'è un son compagn de [ɒ], ma legerment diferent: a vòlte l'è [ɑ], a vòlte l'è [ʌ], a vòlte l'è [ɔ]. Incí en realtà luna se prononcia [ˈlynɑ], [ˈlynɔ] ecc... end el lombard oriental l'è scrivid normalment Å.

 Incí, donca, podom dir qe en tut el contínum galloitàlic le vocaî torbade li è piu o menn queste:
— "ä" [æ], variaçion de A, scrivida A en LoReS.
— "ö" [ø] o [œ], variaçion de O, scrivida Œ en LoReS.
— "ü" [y], variaçion de l'italiana U, scrivida U en LoReS.
— "ao" [ɒ], variaçion de A, scrivida A en LoReS.
— "ë" [ə], variaçion de E, scrivida E en LoReS.
— "å" [ɑ] o [ɒ] o [ʌ] o [ɔ], variaçion de A, scrivida A en LoReS.
Anca se le forma létera a sè apena le [ø], [y] e [ə] (en piemonteis), [ø], [y] e [æ] (en lígur), [ø] e [y] (en lombard).